Post publicat a la web de la Fundación Demanoenmano, dins del seu Projecte “10 Perspectivas Diferentes” https://demanoenmano.net/mucho-mas-que-actividades-el-valor-invisible-de-las-organizaciones/
Hi ha llocs on anem perquè tenim una necessitat concreta. I hi ha llocs on tornem perquè ens fan sentir part d’alguna cosa.
Tots necessitem espais on ens coneguin, on ens esperin, on la nostra presència importi. Llocs on compartir interessos, construir relacions i sentir que formem part d’alguna cosa. Encara que de vegades no en siguem plenament conscients, el sentiment de pertinença és una de les necessitats humanes més importants.
Per a moltes persones amb discapacitat i les seves famílies, trobar aquest lloc no sempre és fàcil.
Les barreres no són només físiques. També hi ha barreres socials, culturals i relacionals que, de vegades, generen aïllament, solitud o la sensació de no encaixar. Moltes famílies s’enfronten a reptes quotidians per als quals no sempre troben respostes suficients. I és precisament allà on les organitzacions tenen un paper fonamental.
Sovint en parlem per les activitats que organitzen, els serveis que ofereixen o els projectes que impulsen. Tot i això, la seva contribució va molt més enllà. Fundacions i associacions creen una cosa que resulta difícil de mesurar, però que té un valor enorme: construeixen comunitat.
Quan una persona s’incorpora a una organització, no només accedeix a una activitat de lleure, esportiva o formativa. També entra en contacte amb persones que comparteixen experiències similars, troba referents, crea vincles i descobreix que no està sola.
En molts casos, allò veritablement important no és l’activitat en si mateixa, sinó tot el que passa al voltant d’ella. Les organitzacions tenen la capacitat de donar resposta a necessitats que sovint queden fora dels recursos públics o dels serveis tradicionals. Necessitats tan essencials com sentir-se escoltat, reconegut, acompanyat o valorat.
Diversos estudis han assenyalat la importància de la participació social i comunitària pel benestar emocional, la qualitat de vida i el sentiment d’inclusió. L’Organització Mundial de la Salut (1) destaca que les xarxes de suport i la participació a la comunitat són elements rellevants per al benestar i la qualitat de vida de les persones amb discapacitat, posant en relleu l’impacte positiu que tenen els entorns inclusius i les relacions socials en el seu desenvolupament personal i social.
No obstant això, una organització no hauria de ser únicament un espai on anar per rebre suport. També pot ser un lloc on contribuir, participar i transformar la realitat . Un lloc on les persones no siguin únicament beneficiàries d’un projecte, sinó una part activa d’aquest.
Sovint parlem de les persones amb discapacitat i de les seves famílies com a destinatàries de programes o activitats. Tanmateix, poques vegades posem el mateix èmfasi en la seva capacitat per liderar iniciatives, aportar idees, col·laborar, proposar canvis o participar activament en la construcció de la comunitat. I és aquí una oportunitat extraordinària.
Les fundacions i associacions es poden convertir en espais on cada persona trobi una manera de sumar, independentment de les seves capacitats, circumstàncies o experiències. Llocs on tothom tingui alguna cosa a aportar i on la participació no sigui una excepció, sinó una part essencial del projecte.
Quan una persona col·labora en l’organització d’una activitat, proposa una millora, participa en una comissió, exerceix com a voluntària o comparteix els seus coneixements amb altres persones, deixa d’ocupar un paper passiu per convertir-se en protagonista.
El mateix passa amb les famílies. La seva experiència, les seves idees i el seu compromís són una font de coneixement i transformació que cap organització no hauria de desaprofitar. Moltes de les millores socials que avui considerem normals van néixer precisament de persones i famílies que van decidir organitzar-se per reclamar drets, generar oportunitats i construir alternatives.
Per això, les organitzacions no són només espais de trobada. Són també espais on es demostra, dia a dia, que la inclusió és possible. I no només a l’àmbit de l’oci o de l’esport. També a la presa de decisions, al lideratge, a la cultura, a l’educació, a la vida comunitària i a qualsevol altre espai on les persones desenvolupen el seu projecte vital.
Aquesta idea no és només una qüestió de benestar, sinó també de drets. La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (2) reconeix el dret de totes les persones a viure incloses a la comunitat i a participar plenament en la vida social en igualtat de condicions.
De vegades parlem d’inclusió com si fos una fita llunyana o una responsabilitat exclusiva de les administracions o entitats socials. Però la realitat és que la inclusió es construeix entre tots. Comença quan obrim espais de participació. Quan escoltem veus diverses i reconeixem el valor que cada persona pot aportar a la comunitat.
En un moment en què la societat sembla cada cop més individualitzada, el seu paper resulta més necessari que mai. Perquè ens recorden una cosa que sovint oblidem: ningú s’hauria de sentir sol i tothom hauria de tenir un lloc on pertànyer.
Potser per això la pregunta no sigui què poden fer les organitzacions per les persones, sinó què podem construir junts quan decidim formar-ne part. Estem creant espais on les persones amb discapacitat puguin participar, proposar idees i assumir responsabilitats? Estem comptant amb les famílies com a agents de canvi? Entenem la inclusió com una responsabilitat compartida que ens interpel·la a tots?
La inclusió es construeix. I cadascú de nosaltres, amb discapacitat o sense, té alguna cosa a aportar en aquesta tasca col·lectiva.
Referències
(1) Organització Mundial de la Salut (2011). Informe Mundial sobre la Discapacitat.
(2) Nacions Unides (2006). Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, article 19.
Autora: Irene Borràs Garrido